Misogínia

Sí que n’hi ha sí de misogínia.
Alguns i algunes ho negareu. És normal. Estem en una societat tan masclista que
costa de reconèixer-la. És tan habitual que estant un home i una dona en una
mateixa posició social o professional es tracti amb major deferència a ell que
a ella que quan algú (home o dona eh! Que no és una qüestió de sexe això)
mostra la seva misogínia ni ho notem.

Si podeu, intenteu fer l’exercici
de fixar-vos en el masclisme que abraça totes les nostres accions per petites
que siguin. Per exemple, en una reunió d’una comissió o un consell on hi
participen tant homes com dones, veureu que majoritàriament les persones
recordaran molt més l’autoria d’una idea aportada si l’ha expressada un home
que no pas una dona. També podeu observar un altre detall sibil·lí: a elles se
les anomena pel nom de pila i a ells pel nom i cognom o bé pel cognom. N’ignoro
la causa, però tendeixo a pensar que és la tendència que tenim a vulgaritzar
allò femení i a singularitzar allò masculí.

No és estrany doncs que sigui
difícil reconèixer la
misogínia. Quan s’expressa sovint no es veu que ho és; es
pensa que el fet, posem per cas, de desacreditar una dona està justificat per
la seva professionalitat limitada o qualsevol altre suposat demèrit. No ens
n’adonem que al seu costat hi ha homes amb demèrits iguals o pitjors i no s’hauran
vist desacreditats.

I és que és tan difícil tenir una
visió diferent a la masclista! Si ni el llenguatge ens deixa: començant pels
plurals, passant per adjectius positius amb referències masculines (trempat,
trempada) i acabant amb l’argot col·loquial (“collonut” és fantàstic, “conyàs”
és un fàstic).

Publicat al Diari de Girona el 20/11/2008

[@more@]

Tweet