Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans regenerar és “generar, produir, de nou” i regeneració és la “renovació o reparació d’un teixit o de parts desaparegudes”. Fa referència sobretot a teixits orgànics com ara la pell humana o, si voleu, la cua de les sargantanes. En aquest camp, darrerament la paraula ha tingut molt de protagonisme amb la irrupció de les cèl·lules mare, capaces de regenerar diferents teixits i obrir noves perspectives en tractaments de malalties. Tot i que encara cal molta recerca, les cèl·lules mare podrien arribar a regenerar òrgans sencers.
Tanmateix, al Diccionari hi ha una altra accepció de regenerar i és la que la defineix com “renovar moralment, fer fer (a algú o a alguna cosa) un canvi radical en bé”. Trobo que aquesta altra definició deu ser la que ara, després de conèixer la confessió de Jordi Pujol, s’aplica al procés independentista. Abans de la confessió, tot i que alguns creien que la independència era regeneracionista o no tenia sentit (“independència per fer què?” –deien alguns), molts opinaven que la independència tenia sentit per se (Catalunya vol ser per ella mateixa, amb els seus avantatges i inconvenients).
En canvi, ara sembla que majoritàriament la independència ha de ser regeneracionista, ha de produir un “canvi radical en bé”, trencar amb el passat, amb els protagonistes del sistema polític de la transició –diuen alguns. Si és així, doncs, per aconseguir la independència ens caldran molts individus “mare” (per analogia a les cèl·lules capaces de produir regeneració de manera eficient). Vist així, benvinguda sigui la regeneració i ben trobats tots els individus “mare” que hi pugui haver al país.
Publicat al Diari de Girona el 31 de juliol de 2014
