Vaig llevar-me ben d’hora per pastar-los i deixar-los que llevessin tot el dia per què al vespre els pogués fregir i servir-vos-els avui.
Vaig començar pelant les llimones. En necessitava la pela. Àcida i amarga alhora, com la mare aquella –sentia mentrestant a la ràdio- que venia per a fins no mèdics l’hormona del creixement que li receptava el metge de la sanitat pública per a la seva filla.
Quan ja tenia la pela de llimona, la farina (sense gluten, perquè ja sé que alguns sou celíacs), el llevat, la llet, els ous, el sucre, la sal i la mantega, me’n vaig adonar que em faltava la matafaluga. Per mi sempre ha estat una paraula màgica. Tant com el que m’ensenyaven ahir al migdia a l’Institut Guttmann: una persona amb tetraplegia fent moure un braç robot amb el pensament. Enginyers i neuròlegs han estat capaços de fer funcionar un aparell que tradueix els impulsos elèctrics generats per les neurones en senyals que la màquina reconeix. Són anys de feina aquí i arreu, però em sembla màgia. Igual que la matafaluga.
Per sort la tieta en tenia i n’hi sobrava. Ja podia començar a pastar. Ho vaig fer mentre de reüll llegia un tuit de la Universitat de Harvard que citava un estudi que demostra que les hores de televisió estan relacionades amb una disminució d’hores de son en infants de 4 a 7 anys. Cada hora de TV redueix 7 minuts de son.
Al vespre els fregia. Amb son. I sí, es diuen brunyols (surt així fins i tot a la Viquipèdia). A altres llocs n’hi diuen bunyols. I de vent. Per diferenciar-los dels farcits. Aquí no els farcim; hi fem un forat. Artísticament irregular. Com tantes coses a la vida. Que us vagi de gust.
Publicat al Diari de Girona el 17 d’abril de 2014
