En sóc fan fins i tot abans que la paraula entri al diccionari. No hi és, però arreu en circulen definicions; algunes de molt llargues. El terme s’utilitza en ciències polítiques i socials, i en ciències de l’educació. En sóc fan en tots dos camps. Que perquè?
Doncs perquè és una manera d’abordar la complexitat. I la societat ho és de complexa. I també l’educació. I ho són perquè en ambdues s’hi estableixen relacions (i molt diverses), col·laboracions, cooperacions i interseccions en diferents direccions. Si haguéssim de representar aquesta complexitat segurament ho faríem amb una xarxa tridimensional on cada node es relaciona amb molts d’altres i a través d’altres.
La transversalitat en educació universitària, per exemple, significa formar als estudiants des de diverses disciplines que els permetin abordar un problema, posem per cas de planificació urbanística, des d’una visió geogràfica i el mateix problema des d’una visió arquitectònica i també des d’una d’economia. Això significa que professors de diferents facultats han de col·laborar per garantir aquesta formació. Molts hi estan disposats i preparats. D’altres no. També vol dir formar en competències transversals vàlides per a molts aprenentatges del món universitari i més tard del professional com ara idiomes, comunicació, capacitació digital o síntesi de la informació.
La Universitat de Harvard en fa gala del potencial que té la transversalitat (tenen un vídeo molt evocador anomenat “One Harvard”) però per dissort d’ells encara no han descobert la paraula i han de dir tot això per a referir-s’hi: “col·laboracions multi-facultats i enfocaments interdisciplinaris per a la docència, l’aprenentatge i la recerca”.
Publicat al Diari de Girona el 13 de febrer de 2014
