Vivint en l’era digital com vivim no ens hauria de sorprendre pensar que l’organització no és una qüestió física sinó mental, però encara avui em sorprèn veure espais realment atapeïts on l’organització no està gens malmesa sinó just el contrari. Ho acabo de comprovar en una visita a l’Hospital de Saraburi a Tailàndia. Especialment a la farmàcia hospitalària que, a diferència de les nostres, dispensen els medicaments també per a la població no ingressada. La farmàcia és un espai reduït on entre prestatges amb prou feines hi cap un professional. I malgrat això, el sistema de capsetes retolades arrenglerades en diverses files, les safates distribuïdores, les bossetes de colors per a la dispensació i unes persones predisposades fa que cada pacient s’emporti la medicació adequada.
De cop he estat més conscient que mai que organitzar-se és una manera de pensar, sovint amb relativa poca dependència de l’espai que hom disposa. Si avui dia ens toqués organitzar, posem per cas un laboratori, primer demanaríem els metres quadrats i després dissenyaríem, segurament amb l’ajuda d’un programa informàtic, el circuit d’emmagatzematge, classificació i distribució de medicaments, reactius o qualsevol altra cosa. I, en realitat, el primer procés que cal fer és només mental. I ho hauria de tenir més present que mai treballant com ho faig en una universitat virtual (la UOC) on evidentment no és qüestió d’espai la complexa organització que representa que 60.000 persones puguin estudiar allò que volen, quan i on volen. Però he hagut de viatjar milers de quilòmetres, anar a l’Hospital de Saraburi i que els professionals de la salut de la farmàcia m’ho fessin veure amb tota la cruesa del pes de la realitat.
Publicat al Diari de Girona el 21 de novembre de 2013
