El documental, d’11 minuts intensos, es titula “Morir sense morir” i està dirigit per Antoni Verdaguer i produït per Montserrat Bou. Una bona síntesi de les conseqüències de determinades lesions cerebrals. He tingut l’oportunitat de veure’l a la sala d’actes de les Facultats d’Infermeria i Medicina de la UdG perquè ha servit de presentació del llibre “Entre la vida i la mort” de Miquel Verdaguer i M Farners Riera, editat per l’Institut Borja de Bioètica de la Universitat Ramon Llull. L’Estat Vegetatiu Permanent és la base tant de l’un com de l’altre.
La presentació gaudia d’un ‘elenc’ de luxe: a part dels autors, es comptava amb Núria Terribas, directora de l’Institut Borja de Bioètica, Ramon Brugada, degà de la Facultat de Medicina de la UdG, David Ballester, director de l’Escola d’Infermeria de la UdG, Mònica Terribas, directora de TV3, i Marina Geli, diputada al Parlament i exconsellera de salut. Ha estat ella qui ha esmentat com a sinònim de “morir sense morir” el “viure sense viure”. I és
que els qui pateixen l’Estat Vegetatiu Permanent han sofert una lesió cerebral que els manté sense consciència malgrat que vius (o morts?). No poden respondre a cap estímul i poden mantenir-se en aquest estat durant mesos o anys.
En una part del llibre s’estudien els pacients existents amb aquest diagnòstic a Girona durant el període 2008-2009. Es tracta de 16 pacients, dels quals 7 portaven 4 anys o menys en estat vegetatiu i els altres 9 n’hi portaven 10 o més. Un cop repassades les causes es transcriuen experiències dels familiars i surten diversos aspectes qualitatius punyents com ara la mort digna o els límits de la terapèutica. I també dolor, i resignació, i esperit de superació.
Publicat al Diari de Girona el 10/2/2011
