Katmandú, novembre de 2010.
M’assec davant del professor Bob Woollard de la Universitat de British Columbia
(Canadà). En som una colla asseguts davant seu i d’arreu del món. Parla de la
responsabilitat social de les facultats de medicina. En presenta la definició (OMS,
1995): “l’obligació [de les facultats de medicina] de dirigir llurs educació,
recerca i serveis cap a la solució dels problemes de salut prioritaris de la
comunitat, regió o nació a la qual tenen el mandat de servir”.
M’expliquen que l’educació mèdica
ha millorat progressivament a través de mesures com ara la planificació dels
programes per objectius, l’aprenentatge basat en problemes, la formació
multidisciplinària, la immersió primerenca en la comunitat i en l’atenció
primària, els enfocaments centrats en qui aprèn i la recerca educativa. Amb
tot, no s’ha aconseguit, encara, millorar la crisi global que afecta els recursos
humans del sector sanitari i que es manifesta, entre d’altres, mitjançant la
manca de personal, els desequilibris entre especialistes i necessitats
prioritàries de la població, el dèficit en la prevenció de malalties i en la
promoció de la salut, i l’escàs compromís del ciutadà amb la pròpia salut.
Girona, desembre de 2010. Llegeixo
un article recent de la
revista Annals of Internal Medicine on uns investigadors fan
un rànquing de facultats de medicina en funció de llur responsabilitat social. Una
troballa interessant de l’estudi és que la puntuació de les facultats en
aquesta missió és inversament proporcional al finançament públic rebut per
recerca, criteri d’altra banda sempre associat a excel·lència. Francament, aquesta
relació inversa és una malaltia per a la qual caldria un remei.
Publicat al Diari de Girona el 2/12/2010
Gràcies a la Mònica, l’article també es pot mirar:
