Tot i que només vaig viure la
dictadura franquista dels 0 als 7 anys, he de reconèixer que cada vegada que hi
ha eleccions em sento important dipositant el meu vot (o algun cop fins i tot
no fent-ho). Ja sé que un vot sol compta molt poc, però crec en la societat com
a organisme, és a dir, com un cos que es mou harmònicament gràcies a la suma
d’esforços individuals.
Ara bé, una altra cosa és la
decisió del vot. I el cert és que en unes eleccions parlamentàries com les
nostres exercir el vot (o no) pot anar en diverses direccions. Des d’estar
completament d’acord amb el programa d’un partit i votar-lo per a què governi,
passant per votar un partit per una part del programa (posem-hi per les polítiques
de recerca), ja sigui perquè ho apliqui al govern o perquè des de l’oposició
pressioni al govern resultant, passant també per votar un partit que significa
una veu important al parlament en determinades polítiques (per exemple
pacifistes o ecologistes) tot i sabent que difícilment governarà, i fins no votar
a ningú o votar a partits que probablement no obtenen representació
parlamentària però que alguns integrants, intel·ligents i eficients, et
convencen quan te n’expliquen les idees; és una forma d’esperonar-los a seguir
endavant, renovant-los o no la confiança el proper cop.
Amb tot, malgrat la possibilitat
polièdrica del vot, hi ha qui classifica a les persones com “dels meus” o “dels
altres” quan en realitat un, talment com el vot, també és polièdric; coincideix
amb aquesta proposta del partit X, que, per cert, també té el partit Y i, en
canvi, no li agrada gens una altra proposta del partit X que sí li agrada del
partit Z. Per tant, votaré XYZ, és a dir, en 3 dimensions ;-).
Publicat al Diari de Girona el 25/11/2010
