Llegeixo
a Maureen Dowd, premi Pulitzer 1999, gràcies a una recomanació d’un col·lega.
La periodista es pregunta si els mòbils són comparables al tabac. I ho diu,
sobretot, no tant perquè el risc de càncer o d’addicció s’assemblin. De fet,
existeix suficient evidència científica que les cigarretes causen càncer de
pulmó i, en canvi, encara no s’ha pogut demostrar que els mòbils puguin causar
càncer cerebral. També es coneixen les substàncies que causen addicció del
tabac i de moment tampoc no se sap si el mòbil en causa. Amb tot, el que
interessa de l’article és la comparació d’una i altra indústria per les
reaccions semblants que les companyies respectives han tingut davant
d’obligacions de l’Administració sobre la seva venda.
San
Francisco va ser la primera ciutat dels EUA que va legislar, dimarts 22 de
juny, que les botigues i cadenes que venen telèfons mòbils estiguessin obligats
a mostrar el seu nivell de radiació. Aquesta llei va fer crispar als grups de
pressió de les telecomunicacions i van fer públiques amenaces de no celebrar
més convencions a la
ciutat. Amenaça que certament han complert almenys
amb una convenció. És per això que l’alcalde es preguntava com és que,
essent una llei tan benigna, aquestes companyies esmercen tants esforços i
diners per intentar que no s’apliqui.
Sembla que hi ha a tot el món
prop de cinc mil milions de telèfons mòbils en ús. No és doncs estrany que les
administracions i la ciutadania es preocupin: davant d’aquestes xifres, efectes
adversos molt petits sobre les persones podrien tenir implicacions molt
importants. Com tampoc no és estrany que les companyies es preocupin; quants
zeros a la dreta en euros o dòlars
deu significar això?
Publicat al Diari de Girona l’1/07/2010
