Tinc una conversa amb un
col·lega. Em diu que el conferenciant a qui acabem d’escoltar no deu haver dit
cap mentida. Ho diu, m’explica, perquè un col·lega comú li ha parlat d’un
llibre on hi surt com detectar la síndrome de Pinotxo. Si la persona quan parla
es toca el nas segurament està mentint, em fa avinent. I
segueix: el ponent no se l’ha tocat ni un sol cop.
M’informo sobre la síndrome de
Pinotxo i veig que, a part de ser una novel·la de David Zeman que transcorre
uns mesos després de l’atemptat de l’11-S, és una “síndrome” força popular.
Veig que se’n parla sovint i que és una mena d’eufemisme simpàtic per etiquetar
a algú que diu mentides més o menys compulsivament, per enganyar-se a un
mateix, per convèncer a algú o per no fer mal a algú altre. Pensant-hi, crec
que sovint patim la síndrome per contestar les preguntes difícils de les
criatures, com ara: Per què plou? O Per què no estàs contenta? Això em recorda
el que he llegit en un “fotolog” respecte una conversa d’un nen amb la seva
mare davant d’una paradeta de bijuteria: “mira, això per quan sigui una nena”.
La mare respon rient: “sí, per quan siguis una nena”. I el nen, assenyalant una
altra peça, diu: “això també per quan sigui nena”. La mare, davant de la
insistència, li acaba dient: “però, fill, tu no podràs ser mai una nena”. “I
per què no?” –pregunta el nen. L’única resposta que és capaç d’articular la
mare és: “perquè ets un nen”. La cara d’impotència del nen devia ser digna de
captar. Devia pensar que si un dia podia ser gran (que és una cosa
exageradament diferent al que ell és), com pot ser que no pogués ser una nena.
I malgrat l’estupefacció de la criatura segur que la mare no es va tocar gens
el nas.
Publicat al Diari de Girona, el 12/11/2009
