Aquests darrers dies d’intensitat
de rodes de premsa m’he tornat a fixar en un recurs gràfic televisiu que fa
temps que m’encurioseix. Es tracta de la filmació d’una mà i un canell escrivint
notes sobre el que s’està dient. Em pregunto perquè surt tan sovint aquest
recurs i ara per ara tinc diverses hipòtesis: a) els periodistes s’estimen molt
la seva feina i troben que la sublimen si sempre graven llibreta, bolígraf i
avantbraç fent lletra; b) és una rebel·lió de les càmeres cansades d’enfocar
tota l’estona només cap endavant i cap als mateixos mig cossos; c) hi ha una
competència secreta entre periodistes gràfics per veure qui és capaç de captar
exactament el que s’està escrivint; d) tots els realitzadors col·leccionen
imatges de paper i bolígraf per quan d’aquí a ben poc desapareguin ambdós
estris; e) la potència artística d’una mà, dreta sempre (no en recordo cap
d’esquerra), movent-se harmònicament per dibuixar lletres, intel·ligibles o no,
és tan brutal que en tota roda de premsa és impossible no caure en la temptació
d’immortalitzar-la; f) és un recurs gràfic que s’aprèn a les escoles de
comunicació i mai més s’oblida; g) es vol comunicar de manera subtil i
continuada el proverbi xinès que una imatge val més que mil paraules (escrites);
h) es tracta de demostrar el concepte de polisèmia traslladat a la imatge, és a
dir, sempre és la mateixa imatge (una mà escrivint) però sempre és diferent
(amb anell o sense, amb tinta blava o negra, amb llibreta amb pauta ratllada o
de quadradets, amb inclinació de 22, 35 o 47 graus, etc).
Sincerament, atès que aquest tema
em treu la son, estaré molt agraïda a qui sàpiga quina d’aquestes hipòtesis, o
una altra, és certa i m’ho faci saber.
Publicat al Diari de Girona el 16/07/2009
