Per aquest estiu molts haureu
triat la que tanca la trilogia de novel·les "Millennium" de Stieg
Larsson. La tercera, La reina al palau dels
corrents d’aire, és la que va crear cues a les llibreries, però les
2 anteriors eren tan o més suggerents, almenys en jutjar pels títols: Els homes que no estimaven les dones i La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina.
Si esteu llegint aquest segon
paràgraf és un indici que us agrada la ficció i, per tant, teniu ocellets al
cap; però per si de cas us en queda algun dubte, us convenceré per boca de
Marie Curie. Ella, que va guanyar 2 premis Nobel, deia en una carta: "Puc
dir que, llevat d’una hora de classe de francès no faig res, res de res, perquè
fins i tot he deixat estar el brodat que havia començat (…). No llegeixo cap
llibre seriós, només novel·letes inofensives i ximples".
I si encara seguiu llegint és que
penseu que la realitat supera la ficció; com Marie Curie. Fixeu-vos què deia
sobre la casa on treballava de cangur (‘institutriu’ n’hi deien al segle XIX):
"És una d’aquelles cases de rics (…) que tenen cinc criats i adopten
posat de liberals, però en realitat predomina la beneiteria més ombrívola. Es
xafardeja maliciosament en to de dolçor, una xafarderia que no deixa canya
dreta. El meu coneixement de l’espècie humana aquí s’ha ampliat molt; he après
que les persones que es descriuen a les novel·les existeixen de debò, i que no
s’ha de tenir res a veure amb la gent a qui la riquesa ha espatllat
moralment".
Com que tinc ocellets al cap i
penso que la realitat supera la ficció, jo ja he triat la meva: Una ciutat
paralitzada per unes bicicletes que venien de França menades per homes amb
samarretes molt estretes.
Publicat al Diari de Girona el 9/07/2009
