Un viatge a Brussel·les m’ha
permès gaudir de quatre hores, entre anada i tornada, de “dolce far niente”; o
millor, del dolç plaer de fer el que em plagui. Viatjar en avió té això de
fantàstic. Mai sona el telèfon i tot ho tens a mà: aire si tens calor, llum
personal per la teva lectura i fins i tot una taula. Si ni tan sols has d’anar
a la cafeteria si vols menjar! Te’l porten directament (llàstima que ara
gairebé mai no és de franc). I més i tot: si el vol és prou llarg, sense moure’t
del seient tens cinema (de franc, de moment). I en versió original i tot!
Brussel·les és massa a prop pel cine, però he pogut assaborir un dels llibres
de la pila de la tauleta de nit que hi era des de finals d’octubre: “La
dictadura de la incompetència” de Xavier Roig.
M’he divertit molt. Ironia de la
fina sobre la nostra incompetència, i amb dades! Per exemple, les de l’OCDE
(publicació del 2008) respecte als dies necessaris per donar d’alta una
empresa. Dades que no per més conegudes són menys demolidores. Espanya és el
“primer” país destacant amb 47 dies, el segon ja queda força lluny, amb 37
dies, i és Grècia. Tots els altres països estan per sota dels 28 dies (França 7
i EUA 6, per citar dos exemples més). El “darrer“ país és Austràlia, a on només
calen 2 dies.
Immediatament després d’acabar el
llibre vaig obrir el portàtil (i això que tenia una revista de decoració per
fullejar!). No vaig parar de treballar fins que la veu en of em va dir que
tanqués l’ordinador. I és que el final feliç del llibre és que no cal l’exili,
ni tan sols a Austràlia; Roig suggereix com sortir de la dictadura: mitjançant
la suma de la feina competent de cada un de nosaltres. Apa doncs!
Publicat al Diari de Girona el 5/02/09
